Joaquim Vallmajó
El sacerdot altempordanès Joaquim Vallmajó tenia 53 anys i en portava 24 a Àfrica quan, l’any 1994, va ser assassinat emmig del conflicte de Ruanda. Segons expliquen, poc abans de ser torturat i mort, un coronel ruandès del Front Patriòtic Ruandès li va clavar una bufetada i li va dir: “No tornaràs a informar ningú, Vallmajó”. El sacerdot, nascut a Navata, va morir al costat de cinc sacerdots més, tots ruandesos. Havia tingut l’oportunitat d’abandonar el país, però va preferir quedar-se, ajudant a la població civil des de Byumba, on atenia les víctimes de la guerra. Des d’allà, enviava cartes als seus companys catalans denunciant les atrocitats del conflicte, la set de poder que hi havia a tots els bàndols. Aquí en podeu llegir una. Per això va ser assassinat: per ser un testimoni incòmode de l’horror.
Vallmajó no va ser l’únic missioner de l’Estat Espanyol assassinat a Ruanda: també hi va morir, per exemple, la infermera manresana Flors Sirera, el 1997, i 8 missioners i cooperants més. Ara, l’Audiència Nacional investiga 40 càrrecs del règim per aquestes morts i pels assassinats de civils ruandesos. La Generalitat li dóna suport. Més enllà que s’arribi a fer justícia o no, crec que ell hauria desitjat servir d’exemple perquè aprenem a no desviar la mirada davant de la guerra.
Setmana intercultural de Ser.gi
Aquest matí, la Fundació Ser.gi ha presentat la seva Setmana Intercultural, que es farà del 30 de juny al 6 de juliol. Aquest any, les jornades estaran centrades en els canvis que ha comportat el moviment migratori en els darrers anys i les estratègies que s’hauran de seguir per aconseguir la integració de la immigració. I aquí Girona, de lliçons d’aquestes en necessitem força… uns i altres.
La veritat és que el programa pinta força interessant. El 7 de juliol tindrem, per exemple, el periodista marroquí Alí Lmrabet, que parlarà de la llibertat d’expressió al Magrib, de la qual ell pot dir moltes coses, ja que ha pagat fins i tot amb la presó els seus “atreviments”. A més, també es podrà veure l’exposició Els drets humans al Magrib a través de l’humor gràfic. En ella es mostraran caricatures i dibuixos satírics fets per dibuixants i artistes tant magribins com europeus, on es denuncia la greu situació dels drets humans al nord de l’Àfrica.
També em criden l’atenció dues exposicions més: Maternitats, que mostra com és l’experiència de ser mare des de diferents cultures, i Dones del Marroc, Vides en blanc i negre, on es dóna a conèixer el dia a dia de sis dones marroquís. Quant ens queda per aprendre de les dones africanes!!
Ah! I podreu veure els treballs que realitzats per joves al taller de la mostra de cinema africà de Salt, Africat, que es va celebrar la setmana passada.
Les vacances sahrauís
L’Associació d’Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS) està preparant, un any més, les Vacances en Pau per als infants sahrauís, que passaran un o dos mesos a les comarques gironines, lluny de les dificultats i incomoditats de la vida al desert. A més, podran aprofitar per visitar metges i tenir accés a serveis que són inimaginables als camps de refugiats on viuen. El proper dijous, 22 de maig, hi ha una reunió informativa a l’Estació-Espai Jove, per a tots aquells que estiguin interessats en ser famílies d’acollida.
Aquest projecte compta cada cop amb més famílies participants, tot i que també han sorgit algunes veus de rebuig. Els seus detractors al·leguen que, després d’haver conegut les comoditats dels occidentals, als infants se’ls fa molt més dur tornar a casa seva, i senten un cert rebuig al que fins ara havia estat la seva vida quotidiana. Els arguments a favor, en canvi, són que els infants que vénen aquí reben atencions mèdiques, poden disfrutar dels jocs i benestar que tenen els nens d’aquí com a mínim per un temps i, quan tornen, es manté el contacte amb ell i la seva família, en molts casos ajudant-los econòmicament. Molts d’ells, a més, solen tornar els anys següents.
Aquí us deixo un article sobre els nens sahrauís que van venir a Girona l’estiu passat:
Responsabilitat a Guinea
Les eleccions a Guinea Equatorial han deixat un resultat de 99 escons a favor del partit del govern, el PDGE, i 1 per a l’oposició (fins ara en tenia 2), tal i com explica el diputat gironí Jordi Xuclà, que hi va anar a fer d’observador. Fracàs de la democràcia, dels observadors internacionals, de les directrius enviades per Europa i els Estats Units.
Guinea Equatorial no és el país més pobre d’Àfrica: ocupa el lloc 127 de 177 en l’Índex de Desenvolupament Humà, té una de les rendes per càpita més elvades del món i, gràcies al petroli que n’extreu Repsol, els seus habitants podrien sortir de la misèria. Tot i això, l’esperança de vida és de només 50 anys (inferior a la d’altres països africans) i la dictadura de Teodoro Obiang condemna la major part de la població a seguir vivint en la pobresa i el subdesenvolupament.
Des d’Espanya, antiga potència colonial, la situació es mira des de la distància i sense moure peça. Ni una condemna, ni un gest per intentar treure el país del caos en què el va deixar sumit amb la descolonització. Zapatero rep Obiang, genera polèmica uns dies, promet “l’oro i el moro” i les aigües tornen al seu lloc. Hi tindrà a veure alguna cosa Repsol? Aquí us deixo un interessant article de Mónica Vargas , de l’Observatori del Deute en la Globalització. Vosaltres jutgeu.
