El sacerdot altempordanès Joaquim Vallmajó tenia 53 anys i en portava 24 a Àfrica quan, l’any 1994, va ser assassinat emmig del conflicte de Ruanda. Segons expliquen, poc abans de ser torturat i mort, un coronel ruandès del Front Patriòtic Ruandès li va clavar una bufetada i li va dir: “No tornaràs a informar ningú, Vallmajó”. El sacerdot, nascut a Navata, va morir al costat de cinc sacerdots més, tots ruandesos. Havia tingut l’oportunitat d’abandonar el país, però va preferir quedar-se, ajudant a la població civil des de Byumba, on atenia les víctimes de la guerra. Des d’allà, enviava cartes als seus companys catalans denunciant les atrocitats del conflicte, la set de poder que hi havia a tots els bàndols. Aquí en podeu llegir una.  Per això va ser assassinat: per ser un testimoni incòmode de l’horror.

Vallmajó no va ser l’únic missioner de l’Estat Espanyol assassinat a Ruanda: també hi va morir, per exemple, la infermera manresana Flors Sirera, el 1997, i 8 missioners i cooperants més. Ara, l’Audiència Nacional investiga 40 càrrecs del règim per aquestes morts i pels assassinats de civils ruandesos. La Generalitat li dóna suport. Més enllà que s’arribi a fer justícia o no, crec que ell hauria desitjat servir d’exemple perquè aprenem a no desviar la mirada davant de la guerra.

Aquest matí, la Fundació Ser.gi ha presentat la seva Setmana Intercultural, que es farà del 30 de juny al 6 de juliol. Aquest any, les jornades estaran centrades en els canvis que ha comportat el moviment migratori en els darrers anys i les estratègies que s’hauran de seguir per aconseguir la integració de la immigració. I aquí Girona, de lliçons d’aquestes en necessitem força…  uns i altres.

La veritat és que el programa pinta força interessant. El 7 de juliol tindrem, per exemple, el periodista marroquí Alí Lmrabet, que parlarà de la llibertat d’expressió al Magrib, de la qual ell pot dir moltes coses, ja que ha pagat fins i tot amb la presó els seus “atreviments”. A més, també es podrà veure l’exposició Els drets humans al Magrib a través de l’humor gràfic. En ella es mostraran caricatures i dibuixos satírics fets per dibuixants i artistes tant magribins com europeus, on es denuncia la greu situació dels drets humans al nord de l’Àfrica.

També em criden l’atenció dues exposicions més: Maternitats, que mostra com és l’experiència de ser mare des de diferents cultures, i Dones del Marroc, Vides en blanc i negre, on es dóna a conèixer el dia a dia de sis dones marroquís. Quant ens queda per aprendre de les dones africanes!!

Ah! I podreu veure els treballs que realitzats per joves al taller de la mostra de cinema africà de Salt, Africat, que es va celebrar la setmana passada.

Us agrada la literatura africana? Bé, sé que és una pregunta molt genèrica, perquè la literatura africana és tant i tant àmplia que és pràcticament impossible conèixer-la tota. Hi ha la literatura indígena, colonial, els europeus que escriuen sobre Àfrica… Jo avui us vull recomanar Cronicando, de Mia Couto (Moçambic). Com podeu deduir a partir de la fotografia, és fill de portuguesos establerts en aquest país africà. Es tracta d’un llibre molt fàcil de llegir, que retrata, a través de diverses cròniques i sovint en clau d’humor, les múltiples cares de Moçambic. Si parleu portuguès i el trobeu en llegua original, molt millor. Si no (com és el meu cas), hi ha traduccions a l’espanyol. Val la pena veure el concepte que té Couto de l’idioma: àgil, reinventable, reconstruïble. Per a mi, aquest autor va ser un gran descobriment.

L’ONG gironina Fotògrafs per la Pau, encapçalada per Miquel Ruiz, ja té un nou projecte a l’horitzó: es tracta d’una inicitiva per a prevenir la malària a Libèria, en col·laboració amb la Diputació i l’ONG Menor Iniciative. De fet, una delegació marxa demà de Girona cap a la província de  River Gee, on es desenvoluparà el projecte, que tindrà una durada de tres mesos.

Les estadístiques -sempre fredes, sempre dubtoses- indiquen que cada deu minuts mor un nen menor de 5 anys a Libèria a causa de la malària. Libèria, el país creat per esclaus alliberats d’Amèrica i altres països africans que volien aspirar a un futur més just, on tots els ciutadans tinguessin els mateixos drets. Libèria, el país que pregonava la igualtat, ha quedat sumida en el desastre, precisament, a causa de les lluites de poder entre els descendents d’aquells exesclaus.

A veure si des de Girona, gràcies a Fotògrafs per la Pau, podem posar el nostre granet de sorra perquè Libèria es converteixi finalment en la “terra somiada” de llibertat.

L’Associació d’Catalana d’Amics del Poble Sahrauí (ACAPS) està preparant, un any més, les Vacances en Pau per als infants sahrauís, que passaran un o dos mesos a les comarques gironines, lluny de les dificultats i incomoditats de la vida al desert. A més, podran aprofitar per visitar metges i tenir accés a serveis que són inimaginables als camps de refugiats on viuen. El proper dijous, 22 de maig, hi ha una reunió informativa a l’Estació-Espai Jove, per a tots aquells que estiguin interessats en ser famílies d’acollida.

Aquest projecte compta cada cop amb més famílies participants, tot i que també han sorgit algunes veus de rebuig. Els seus detractors al·leguen que, després d’haver conegut les comoditats dels occidentals, als infants se’ls fa molt més dur tornar a casa seva, i senten un cert rebuig al que fins ara havia estat la seva vida quotidiana. Els arguments a favor, en canvi, són que els infants que vénen aquí reben atencions mèdiques, poden disfrutar dels jocs i benestar que tenen els nens d’aquí com a mínim per un temps i, quan tornen, es manté el contacte amb ell i la seva família, en molts casos ajudant-los econòmicament. Molts d’ells, a més, solen tornar els anys següents.

Aquí us deixo un article sobre els nens sahrauís que van venir a Girona l’estiu passat:

Reportatge DdeG

Aquest cap de setmana s’està celebrant a Salt la segona Mostra Internacional de Cinema Africà a Catalunya, Africat. Us he deixat un vídeo de la primera, perquè veieu com es va crear. Em sembla que no es podria haver escollit un millor escenari: en una població on el percentatge d’immigració és tan elevat, i on els “saltencs de tota la vida” es queixen per les molèsties que els causen els nouvinguts, està bé recordar que Àfrica no és només sinònim de misèria, delinqüència, desperació.

Àfrica també té cultura, art, fotografia i, per què no, cinema. Estem acostumats a mirar Àfrica només amb tristesa, potser amb incomoditat, esperant trobar-hi sempre pobresa i subdesenvolupament. I tot això existeix, és molt cert… Però aquesta mirada no ens ha de fer curts de mires: hem de començar-lo a veure com un continent realment global i extreure’n tot allò que ens pot aportar de positiu.

El Festival projectarà, entre altres, pel·lícules rodades a Benín, Mali, Congo, Nigèria o Burkina Fasso, tot i que també n’hi haurà d’espanyoles i franceses (les colònies encara continuen atraient, encara que sigui a nivell artístic, les antigues potències). A més, es faran conferències i tallers per a joves. Ah! I la cinematografia convidada d’enguay és la marroquí. El cinema ens pot ajudar entendre, amb el llenguatge occidental, els nostres veïns del sud.

Níger: no confondre amb Nigèria, com passa sovint. Economia de subsistència, basada en les pastures i l’agricultura. Esperança de vida, 44 anys. Nombre de fills per dona, 7′37 (la segona taxa més alta del món). Dues terceres parts del territori estan ocupades pel desert del Sàhara, essent molt difícil el desenvolupament de l’agricultura, principal font de riquesa. Busquem a l’Institut Nacional d’Estadística (INE) quants nigerins viuen a les comarques gironines: ni tan sols apareix la dada. Les males condicions del país (que habitualment alterna amb  Sierra Leone en l’últim lloc de l’Índex de Desenvolupament humà) fan que fins i tot sigui difícil sortir-ne per buscar un futur millor.

Ara el fotògraf figuerenc Xavier Torner, membre de Dniger.cat, exposa la història, la cultura i la geografia d’aquest immens país que pocs sabrien situar al mapa al Consell Comarcal de l’Alt Empordà (carrer Nou, 48, Figueres). Les seves imatges mostren, a la vegada, com funciona l’economia del país i quins projectes hi estan realitzant ells. Molt recomanable.

Les eleccions a Guinea Equatorial han deixat un resultat de 99 escons a favor del partit del govern, el PDGE, i 1 per a l’oposició (fins ara en tenia 2), tal i com explica el diputat gironí Jordi Xuclà, que hi va anar a fer d’observador. Fracàs de la democràcia, dels observadors internacionals, de les directrius enviades per Europa i els Estats Units.

Guinea Equatorial no és el país més pobre d’Àfrica: ocupa el lloc 127 de 177 en l’Índex de Desenvolupament Humà, té una de les rendes per càpita més elvades del món i, gràcies al petroli que n’extreu Repsol, els seus habitants podrien sortir de la misèria. Tot i això, l’esperança de vida és de només 50 anys (inferior a la d’altres països africans) i la dictadura de Teodoro Obiang condemna la major part de la població a seguir vivint en la pobresa i el subdesenvolupament.

Des d’Espanya, antiga potència colonial, la situació es mira des de la distància i sense moure peça. Ni una condemna, ni un gest per intentar treure el país del caos en què el va deixar sumit amb la descolonització.  Zapatero rep  Obiang, genera polèmica uns dies, promet “l’oro i el moro” i les aigües tornen al seu lloc. Hi tindrà a veure alguna cosa Repsol? Aquí us deixo un interessant article de Mónica Vargas , de l’Observatori del Deute en la Globalització. Vosaltres jutgeu.